dilluns, 9 de maig de 2011

Ser dolent




Voldria, per un dia, convertir-me en una mala persona. Només per saber de que sóc capaç, per saber que senten, com viuen les persones que fan el mal perquè si. Sense més. O amb la premeditació i el permís que dóna la confiança. Saber per una estona que se sent malpensant o malparlant, aprendre a veure-les venir i convertir-me en una meravellosa estratega capaç de tornar amb un parany o una mentida, grossa a ser possible, sota el braç, quan els altres tot just estan anant. Suposo que costa d'entendre que algú vulgui girar la seva vida per ser dolent (uf, que lleig sona quan ho veus escrit!) però és que jo només ho vull per uns dies, no per sempre. Sé que és difícil si tenim em compte que la paraula en si mateixa ja em molesta, però no és demanar gaire. Serien uns dies o una estoneta. Poc si pensem en la gran quantitat de gent que ho és sempre, gairebé com qui practica un esport amb el domini d'un campió.


Potser el personal em miraria amb més respecte, després de fer una malifeta. Potser donaria motius per parlar de mi, que sóc, ara per ara, una engruna dins la societat que ens toca viure. Potser em creixeria una mica i em veuria capaç de més. Potser aconseguiria cantar-li la canya a més d'un. Potser que no pot ser.


Que quan un arriba a una edat els canvis són difícils i, si sempre m'he mossegat la llengua i he mirat pel bé al meu voltant, serà poc més que improvable que aprengui les lliçons del mal, Un tema, com tants d'altres, que mai no he dominat. Algú disposat a fer-me classes? Confidencialitat absoluta. Amb paciència, si us plau, que sóc una mica dura de mollera per segons què.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

A ver Merche, ¿que te pasa? Ultimamente todo son malas y falsas personas lo que te encuentras. Tampoco es normal. Cambia el chip. A ver si tienes mas suerte a partir de ahora.
A.P.

Mercè ha dit...

A ver, anónima preferida, no es exactamente así. Mi gente es la de siempre (y tu estás dentro) y yo estoy encantada de que sea así. Esto es simplemente una de mis locuras. De toda manera alrededor nuestro siempre hay "daños colaterales" que no siempre son maravillosos como los amigos.

txell ha dit...

jo crec que tard o d'hora la mala consciència sempre acaba fent acte de presència. I com més tard, més mal deu fer. No sé si el temps que hauran passat sent dolents i dormint tranquils els compensa...
apa, una abraçada!