dimecres, 1 de juny de 2011

51

Avui hauries fet 51 anys. Vas marxar massa d'hora i ja en fa massa temps. Tant que encara et trobo a faltar. Em venen al cap les nostres converses, el teu riure obert i sorollós. En voldria més, saps? La darrera vegada que et vaig veure, dos dies abans de deixar-nos, encara van recordar tots els cops que et vaig deixar les sabates de pell girada, de progre en deiem, que a tu no et deixaven comprar i que jo usaba de forma quotidiana. Fins les sabates havíem compartit! I ens semblava mentida que tot hagués passat tan ràpid i ens vam fer un panxó de riure dels temps passats, tan difícils aleshores i tan distants mentre en parlàvem.
Joder! És que farà dotze anys que no et veig! Han passat una pila de coses que hauria volut compartir amb tu. D'altres, és millor que no les hagis vist. Egoïstament, t'hauria volgut al meu costat quan vaig estar malalta, hauria volgut que haguessis vist créixer el Martí (per cert, t'encantaria!) i el Pol, que vas tenir més temps per veure'l, que puguessis llegir el que escric perquè series la millor crítica, fer-te costat amb les nenes... Les teves nenes s'han fet grans i són fantàstiques, fortes i valentes, com tu volies. Se t'assemblen, si senyor.


És el segon cop que entres per aquesta finestra. Ningú més no ha passat la porta dos cops. Només tú. Imagino que no serà la última. Tinc tantes coses per explicar-te...

5 comentaris:

Merce ha dit...

Que maco, Mercè! De veritat, m'he emocionat...De vegades oblidem que la gran sort a la vida es poder viure-la..anims!

M.TERESA ha dit...

Ha sigut molt maco llegir el teu escrit,emocionant,tendre i molt proper. Ja saps que ninguna persona mor mentre estigui present en el nostre record.

Jordi ha dit...

Sempre em recordo d'ella d'una manera molt especial en aquesta data, i d'aquells anys que vàrem poder celebrar-la junts. Anys decisius per a tots, llavors que ens obríem per primera vegada a tantes coses. Guardo els seus records (escrits breus, paperets, notes) i regals (dolços, ingenus) entre els meus tresors més preuats.
Una de les raons per a retrobar-te ha estat la necessitat de fer-la encara més present a través teu. Quan som junts o et llegeixo en el bloc, se'm fa present amb més força, la reconec en tu, en els teus gestos i comentaris. Sempre l'estimarem i ens seguirà acompanyant.

Mercè ha dit...

Mercè: tens raó, només sabem com és de bonic viure quan algú se'n va per no tornar.
M Teresa: gràcies per entrar per la finestra.
Jordi: saps tan bé com jo que tot li va ser massa difícil, massa injust. Tan com li agradava la vida...

Rat Pi ha dit...

En pensar en ella encara noto dolça tendresa i sento la rialla fresca i sincera. Gràcies Mercè per fer-nos-la present i fer-la entrar per la finestra.

Us estimo a totes dues. Un petó