diumenge, 5 de juny de 2011

La nina de guix

Pobra nina! Va ser dissenyada per patir, perquè cada cop se li trenqués una part del cos. O dues. O més. Té la cara trista. No m'estranya, sabent què li espera un cop fora de la capsa... Quina ment perversa pot idear això? Si és per jugar a metges em sembla que hi ha maneres més imaginatives de fer-ho. I no em refereixo a la més clàssica, la de tota la vida. Hi ha maletins de metge de joguina que són una meravella amb el seu fonendo, el termòmetre, la xeringa, el pots amb els remeis. Amb tot, vaja. Que la criatura pot decidir si el nino o l'amic té febre o tos, sense necessitat d'enguixar la nina, pobreta. També hi ha la Barbie dentista, que ja fa el fet. I les ulleres de sol que hi fan a la capsa? No sé per què són. Potser la nina és cega, com la vaca d'en Maragall...

És que m'ha fet ràbia trobar aquesta nina amb la carona de feta una castanya perquè jo tinc una amiga que ara està feta de carn i guix i que, després del primer ensurt, passats els primers dies adolorida i un cop assumida la condició d'enguixada, no fa pas aquesta cara de pena. Més aviat somriu i mira de treure ferro a una situació que pot resultar angoixant. Capaç de prendre's amb sentit de l'humor les seves extremitats de guix, no té res a veure amb aquesta pobra nina que no sap quin futur li espera ni a quines mans infantils anirà a parar. La meva amiga de carn i guix està a les millors mans, la seva família, i té a prop els amics que mai no la deixarem sola.