diumenge, 26 de juny de 2011

Mitjons foradats

Ningú no li va dir mai que a casa eren pobres. No li va caldre, no calia ser gaire intel·ligent per veure que tot el que l'envoltava era diferent al que hi havia a casa seva, que fins i tot li havien hagut de deixar el vestit de mariner de la primera comunió i li anava massa curt i massa ample, com una disfressa. Tots els altres nens anaven blancs immaculats, amb les ratlles blaves perfectament rectes i la seva roba tenia un to entre goguenc i gris. Es veia a la foto. Com una taca de cafè enmig les estovalles de diumenge. Així se sentia de petit, com una taca. Una taca amb els mitjons foradats dins les sabates, dos números més grans, que havia heretat d'un germà o un veí. Ves a saber...

Ara que els anys han passat sense pietat s'adona de com en va ser, de feliç. Molt més, segur, que tots aquells nens que junts formaven unes estovalles blanques. A ell, que vivia a un piset com una capsa de sabates de nen petitó, no li quedava més remei que sortir a jugar al carrer, amb altres taques d'estovalles o llençols i amb mitjons foradats i samarretes mig esparracades. I mentre els nens de la foto de la comunió berenaven xocolata desfeta i passaven les hores fent costruccions amb peces de fusta polida i envernissada, ell havia fet amics amb tiraxines i bales de vidre i pedretes, amb braquillons i rodes abandonades, amb sorra empastifada d'aigua... Amics de mans brutes que encara conserva i que sempre l'han acompanyat.