dissabte, 4 de juny de 2011

Soliloqui

El soliloqui és, pel meu gust, un recurs literari que es fa servir poc. Una pena, perquè ens diu molt del pensament d'un personatge, de la seva situació, de la seva vida, del funcionament del seu cervell i de la seva ànima. Una pena, ja dic. Perquè tots, tots, en fem constantment, de soliloquis. Que comences pensant en què faràs per sopar i quan poses la verdura a l'olla et trobes pensant en la pilota que et van pendre al pati de l'escola quan tenies cinc o sis anys. I no em crec gens qui diu que té sempre el pensament ordenat. Però gens, vaja. Més aviat, si és que és cert, em fa una mica, molta por. Tanta fredor i càlcul en aquesta mena d'estructura mental potser només és fruit d'alguna psicopatia o similar.
El que passa, crec jo, és que la gent pensa que, si diu que la seva ment funciona canviant el tema com qui canvia de camisa, la prendran per boja i no és així. El nostre cervell no és un bloc compartimentat per temes i els nostres sentiments, tampoc no ho és. Així, doncs, és normal començar per la cuina i acabar a la infantesa. Pensar en la crisi del cogombre i adonar-te que has passat, així, com si res, a la carta als Reis. Normal, dic jo.

Qui em coneix sap que una mica "p'allà" si que estic. Ja em va bé. Com sobreviure, si no, en un món que estigmatitza sense pietat tot aquell que mira la vida d'una forma diferent? Ni millor, ni pitjor. Només diferent.

A mi m'agrada deixar que la meva ment camini sola, que faci el seu camí com un riu que busca el seu curs. Que les idees, el sentiments i les emocions es barregin i flueixin sense pauta, que passin d'una cosa a l'altra, ara un record, ara una paraula, ara una anècdota, ara un pessic de feina... Pim-pam, còctel servit. Llàstima no tenir paper, com una impressora, per deixar-ho tot escrit. De tota maneera i per qui hi tingui interès, prometo escriure'n algun i us recomano a tots que també ho feu. Veureu de que sou capaços. Us sorprendrà, segur.


2 comentaris:

Jordi Boladeras ha dit...

Tens raó, Mercè. D'aquests soliloquis inevitables de vegades en dic "dispersió" i en fujo com si em distraguessin d'altres temes o reflexions més "importants" i centrats. I probablement no és així: deixant-te arrossegar per aquest soliloqui és com si t'apartessis de la senda senyalitzada d'un parc natural i descobrissis nous camins. De vegades potser no et porten enlloc, però, si més no, et fan veure la realitat des de noves perspectives.

Una abraçada,

Mercè ha dit...

Bona la comparació amb el parc natural!! Jo trobo que fa versamblants els personatges. Els fa tocar de peus a terra. I el lector els conei millor. Gràcies per entrar, Jordi. Una abraçada, a tu també.