dimarts, 5 de juliol de 2011

La casa de nines.

La casa de nines era tan gran que ens podiem ficar dins per jugar, gairebé tan gran com una casa de veritat, però petita. D'acord, nosaltres érem petites, unes nenes de sis o set anys, potser menys, però és que ens ficavem dins la casa de nines per jugar-hi! No les nostres mans i la nostra imaginació, hi cabíem amb el cos sencer.

Si no recordo malament, i crec que no, al pis de baix hi havia la cuina amb una taula de fusta perquè la minyona de joguina hi treballés i les nines de la casa hi mengessin. També hi havia una cuina amb fogons de mentida i tot el parament necessari perquè aquella minyona vestida de blanc fes el menjar pels senyors ninos de la casa. Al costat de la cuina, el menjador amb la taula i sis cadires de fusta treballades per algun ebenista, com les de veritat d'una casa règia del Passeig de Gràcia i un bufet amb calaixos per la vaixella, la cristalleria i els coberts. Els dels senyors, això si. Després, la sala d'estar i els sofàs i les butaques perquè els pares ninos descansessin després dels àpats. Un diari petit i la llibreria amb llibres de joguina, que als habitant de la casa no els faltés de res. Ni tan sols la cultura. La nina minyona em penso que no en sabia, de llegir.

Al pis de dalt hi podiem pujar per unes escales, amb barana i tot. Allà hi havia l'habitació dels nens ninos: un armari amb roba dintre, dos llits amb vànoves de floretes vermelles a joc amb les cortines d'una finestra sense vistes, dues tauletes de nit amb llumetes que s'encenien amb un interruptor de veritat i, al bell mig, una tauleta blava amb quatre cadires. Suposo que els nens ninos sabien jugar al parxís. Al costat un quarto de bany, tot enrajolat de blanc, amb banyera, pica, vàter i bidet, que la mare nina o la minyona, vés tu a saber, eren molt netes. A l'altra banda del bany, l'habitació del matrimoni-nino. Un llit ample, l'armari, les tauletes i dues butaques n'eren el mobiliari.

A les golfes, el paradís de qualsevol nino: una habitació de joguines!

Anar convidada a jugar a aquella casa, d'una amiga de la infantesa a la qual he perdut la pista, era per a mi una festa. De fet m'hauria agradat ser una nina per poder viure per sempre en aquella casa de nines, com un palau, que era tot just davant la meva casa de veritat. Amb una mica de màgia al damunt, només m'hauria calgut travessar el carrer per fer-ho realitat.